Una recepta d’Albert a la Carta no neix directament com la veus publicada a la web. Abans d’arribar-hi ha passat per diverses fases: una idea inicial, un primer esborrany, la cuina real, les correccions, una versió de treball i, només al final, l’entrada definitiva de la web.
Per a mi, publicar és l’últim pas, no el primer. Una recepta pot estar molt ben escrita sobre el paper i, en canvi, necessitar canvis quan la cuino de veritat. Per això prefereixo que el procés deixi espai per equivocar-me, corregir i millorar abans de donar una versió per bona.
Tot comença amb una idea o una primera recepta
El punt de partida pot ser molt diferent segons el cas. De vegades és una recepta que ja cuino des de fa anys. Altres vegades és una idea nova, una recepta antiga que vull recuperar, alguna cosa que he vist i vull adaptar o una combinació que em sembla que pot funcionar a casa.
En aquesta primera fase intento ordenar els ingredients, les quantitats, els temps i el mètode. Però encara no considero que tot això sigui definitiu. És una proposta que ha de passar per la cuina.
El primer esborrany serveix per poder cuinar, no per publicar
Abans de començar necessito una versió prou clara per saber què faré: quins ingredients utilitzaré, en quin ordre, quina potència de la vitroceràmica provaré, quan taparé o destaparé i quin resultat estic buscant.
Aquest document pot ser molt detallat, però continua sent un esborrany. No perquè estigui mal fet, sinó perquè encara no ha passat la prova més important: cuinar-lo.
Una recepta escrita no és encara una recepta provada. Fins que no la cuino a casa no sé si les quantitats, els temps, la potència i el resultat encaixen realment.
Després arriba la cuina real
Aquí és on l’esborrany deixa de ser teoria. Peso els ingredients, preparo els estris, encenc la vitroceràmica o el forn i segueixo la recepta tal com està plantejada.
Durant aquesta prova poden aparèixer diferències que sobre el paper no es veien: una quantitat que queda curta, una salsa que redueix més de pressa, una potència massa alta, un temps que no era realista o un plat que necessita més humitat.
Aquestes observacions són les que després permeten millorar la recepta. No intento maquillar-les ni fingir que tot havia sortit exactament com estava previst des del principi.
La taula familiar també forma part de la prova
La recepta no s’acaba quan apago el foc. Després la mengem a casa i és aquí on també apareixen coses que val la pena tenir en compte.
Una preparació pot haver sortit tècnicament bé i, en canvi, descobrir que a taula preferim més salsa, menys intensitat d’un ingredient, una textura diferent o simplement una mica més de quantitat.
No totes les opinions es converteixen automàticament en una modificació, però formen part de la informació que utilitzo quan reviso la recepta.
La recepta torna al text
Després de cuinar-la, torno a la recepta inicial i confronto el que havia escrit amb el que realment ha passat.
És el moment de corregir quantitats, temps, potències, estat de la tapa, senyals visuals, textura i qualsevol decisió que hagi canviat durant la preparació.
Si alguna cosa no ha quedat comprovada, prefereixo deixar-la pendent abans que convertir-la en una dada exacta només perquè l’article sembli més acabat.
Per què hi pot haver diverses versions d’una mateixa recepta
Aquest procés fa que una mateixa recepta pugui tenir diverses versions abans de quedar tancada.
Pot existir una versió inicial, una versió després de la primera prova i una altra després d’una correcció concreta. No em preocupa que el procés sigui així. Al contrari: significa que cada canvi respon a alguna cosa que ha passat realment a la cuina.
El que intento evitar és perdre de vista quina és la versió bona. Per això, quan una recepta queda validada, la versió de treball definitiva passa a ser la referència a partir de la qual es prepara la publicació.
El document de treball és la meva referència abans de la web
Abans de preparar l’entrada web, m’agrada tenir la recepta tancada en el document de treball. Allà han de quedar recollides les quantitats, el pas a pas, les potències, l’estat de la tapa, els temps, les correccions i tot allò que necessito per tornar-la a cuinar.
Això em permet separar dues coses: primer decideixo com és la recepta; després decideixo com la presento a la web.
No vull modificar una quantitat provada només perquè quedi millor en un text SEO, ni simplificar un pas important perquè l’article sigui més curt. La part editorial s’ha d’adaptar a la recepta, no al revés.
Només llavors preparo l’entrada d’Albert a la Carta
Quan la recepta ja està prou tancada, arriba la part web: versions en castellà i català, estructura de l’article, fitxa de recepta, categories, etiquetes, imatges, SEO, enllaços interns i la resta d’elements de publicació.
Aquesta fase pot millorar molt la manera d’explicar la recepta, però no hauria de canviar les decisions culinàries que ja s’han provat.
Abans de publicar encara hi ha una última revisió
Que una entrada estigui muntada a WordPress no significa que s’hagi de publicar immediatament. Primer la reviso.
Comprovo que no falti cap pas important, que les dues versions lingüístiques diguin el mateix, que els enllaços siguin correctes, que les quantitats no hagin canviat pel camí i que la versió web continuï representant la recepta que realment vaig cuinar.
Només quan aquesta revisió està feta té sentit passar de l’esborrany a una entrada publicada o programada.
Publicar no significa que una recepta no pugui millorar mai més
Una recepta publicada pot tornar a passar per la cuina mesos després. Si en una nova preparació apareix una millora real i comprovada, no tinc cap problema a incorporar-la.
El que no vull és canviar silenciosament coses que funcionaven per una idea que encara no he provat. Si una recepta publicada canvia, la modificació hauria de venir de l’experiència real.
El procés complet és més important que la primera versió
El recorregut real acaba sent bastant senzill:
- Parteixo d’una idea o d’una recepta inicial.
- Preparo un primer esborrany prou detallat per cuinar.
- La cuino a casa.
- Anoto què ha passat realment.
- Reviso i corregeixo la recepta.
- Tanco una versió de treball definitiva.
- Preparo les versions web.
- Reviso l’entrada abans de publicar.
- Només llavors la considero preparada per sortir a Albert a la Carta.
Aquesta manera de treballar fa que publicar sigui l’última conseqüència del procés i no el punt de partida.
Per a mi, una recepta definitiva no és la que estava millor escrita abans de cuinar-la, sinó la que ha passat per l’esborrany, la cuina, la taula, la correcció i la revisió final.